Ayer, mientras en Israel todo el mundo se preparaba para la celebración de la festividad de Rosh HaShana, el año nuevo judío, un importante y veterano negociador palestino, Nabil Shaath, afirmaba en una rueda de prensa celebrada en Ramallah que la ANP no reconocerá a Israel como estado judío -léase reconocer el derecho de Israel a existir- pues "ese reconocimiento perjudica a los palestinos con pasaporte israelí y niega el derecho de retorno de los refugiados palestinos. Además, Nabil Shaath afirmó que el equipo negociador de la ANP en Washington se ha negado a aceptar la propuesta de B. Netanyahu de discutir el reconocimiento de Israel como estado- nación del pueblo judío en la siguiente ronda de las negociaciones de paz que se celebrarán la semana siguiente en la importante localidad turística egipcia de Sharm Al-Sheik, en la península del Sinaí. Lo recoge el periódico israelí de centro izquierda Ha´aretz.
Ya, de entrada, a pesar de las buenas intenciones y de las declaraciones optimistas de Barack Obama o Hillary Clinton, las conversaciones empiezan a torcerse. Si los propios dirigentes palestinos - y no sólo el Hamas o el Yihad Islámico- se niegan a reconocer a Israel, su supuesto socio en el proceso de paz, mal vamos. Porque reconocer a Israel como estado judío es equivalente al reconocimiento de Israel. Sin embargo, como el concepto de estado judío puede confundir a alguno de mis lectores, creo que vale la pena hacer una aclaración: El reconocimiento de Israel como estado judío es en realidad equivalente al reconocimiento de dicho estado a secas, porque si llegasen más de cuatro millones de árabes, hijos y nietos de refugiados palestinos de las guerras del 48 y del 67 a Israel, habría un importante cambio demográfico en el país y Israel dejaría de existir para convertirse en un estado binacional con una mayoría de población árabe-palestina, con una importante minoría judía y otras minorías menos significativas como la drusa, la circasiana, la armenia, etc. Esta situación, como ya ocurrió en la época del mandato británico, a la larga sería insostenible y provocaría el inicio de pogroms y de enfrentamientos intercomunitarios como los que tuvieron lugar en 1920-21, 1936-39 o en 1947-48, en la fase inicial de la Guerra de Independencia israelí o primera guerra árabo-israeli.
La solución más justa, en mi húmilde opinión de historiador, sería la creación de un estado palestino con fronteras provisionales - debido a la situación de la Franja de Gaza, gobernada de facto por el Hamas,- y que una vez creado, sus dirigentes elaborasen una ley de ciudadanía o de derecho de retorno que garantizase el retorno de la mayor parte de los refugiados al novel estado palestino, no a Israel. Ciertamente, sería posible que una pequeña parte de esos refugiados pudieran instalarse en Israel - para favorecer la reunificación familiar por ejemplo- o que el estado de Israel diera algún tipo de indemnización económica al gobierno palestino. Pero si los dirigentes palestinos siguen anclados en una postura maximalista en el tema del derecho de retorno de los refugiados palestinos a Israel, las negociaciones de paz van a acabar fracasando como ya ocurrió ahora hace una década, en la cumbre de Camp David y Taba (entre Julio del y Diciembre 2000). Por lo tanto, de entrada, me muestro pesimista ante esta nueva ronda negociadora iniciada en Estados Unidos.
En català: ahir, mentres thothom a Israel feia els darrers preparatius per a la celebració de la festivitat de Rosh HaShana, l´any nou jueu, un important i veterà negociador palestí, Nabil Shaath, afirmava en una roda de prensa a Ramallah que l´ANP no reconeixerà a Israel com a estat-nació del poble jueu -és a dir, no reconeixerà el dret d´Israel a existir-, doncs, en la seva opinió, aquest reconeixement perjudica els interesos dels palestins amb passaport israelià i nega el dret del retorn dels refugiats palestins. A més a més, Shaath va afirmar que la delegació negociadora de l´ANP a Washington s´ha negat a acceptar la proposta de B. Netanyahu de tractar aquest reconeixement a la pròxima ronda de les converses de pau que s´han de duur a terme a la localitat turística de Sharm Al-Sheik, al sinaí egipci, la setmana vinent. Ho recull el diari israelià de centre-esquerra Ha´aretz.
Ja d´entrada, tot i les bones intencions i les declaracions optimistes dels darrers dies d´en Barack Obama o Hillary Clinton, les converses de pau es comencen a esgarriar. Si els propis dirigents palestins - no només el Hamas i el Yihad Islàmic palestí- es neguen a reconèixer el dret d´Israel a existir, el seu suposat soci en el procés de pau, mal anem. Perque cal aclarir que reconèixer a Israel com a estat jueu és equivalent a dir reconèixer a Israel a seques, sense cap mena d´epitet. Tanmateix, com que el concepte d´estat jueu pot provocar una certa confusió entre els lectors, considero que val la pena fer alguna aclaració en aquest sentit. El reconeixement d´Israel com a estat jueu equival a reconèixer que aquest estat és l´estat nació del poble jueu sense voler dir que només hi puguin viure jueus o que sigui un estat teocràtic, on la legislació del país es basi en la Halakha, la llei religiosa jueva basada en la Torah escrita y oral. Per tant, estat jueu vol dir l´estat nació del poble jueu, al igual que Finlàndia és l´estat nació del poble finlandès o si en un futur hi hagués una Catalunya independent, aquesta seria l´estat nació del poble català. Per tant, negar-se a reconèixer el dret d´Israel a existir com a estat jueu vol dir aspirar a transformar Israel en un suposat estat binacional mitjançant l´arribada al país d´entre 4-5 milions d´àrabs, fills i nets dels refugiats palestins de les guerres del 48 i del 67, i si aquesta situació és donés, Israel de facte deixaría d´existir per a esdevindre una altra cosa, un suposat estat binacional, amb una majoría de població àrab-palestina, una important minoría jueva i altres minories com els drusos, circasians, armenis, etc. Aquesta situació a la llarga seria insostenible, i com ja va passar a l´època del mandat britànic, seria la pistonada que donaría inici a una serie d´enfrontaments intercomunitaris, pogroms i guerres civils entre ambdues comunitats com de fet ja va passar als anys 1920-21, 1936-39 o 1947-48, en la primera fase de la Guerra d´Independencia israeliana o primera guerra àrabo-israeliana.
Des del meu húmil punt de vista d´historiador, crec que la solució més sensata seria la creació d´ un estat palestí amb fronteres provisionals -degut de la situació explosiva a la Franja de Gaza, un emirat fonamentalista islàmic de facte controlat pel Hamas- i un cop creat, els seus dirigents elaboressin una llei de ciutadania similar a la llei del retorn israliana per als refugiats palestins, però aquest retorn hauría de ser al novell estat palestí i no pas a Israel. Això no vol pas dir que el govern israelià no pogués tenir gestos com donar una indemnització econòmica a les autoritats palestines o permetre l´entrada a Israel d´una petita part d´aquests refugiats com per exemple per motius de reunificació familiar. Però si els liders de l´ANP continuen defenent la seva postura maximalista del retorn dels refugiats palestins a Israel, les converses de pau tornaran a fracasar com ja va passar ara fà una dècada a les cimeres de Camp David i Taba (Juliol - Desembre del 2000). Per tant, d´entrada em mostro pesimista amb aquesta nova ronda de converses iniciades als Estats Units. Tant de bó vagi errat...
PD- En este texto lo he obviado pero en toda resolución del tema de los refugiados palestinos debe tratarse también la cuestión de los refugiados judíos, unos ochocientos mil, que fueron expulsados de sus países por los gobiernos árabes - en muchos casos tras expropiarles todos los bienes- como venganza por la derrota de la Guerra del 48. Esos refugiados sólo fueron acogidos por Israel i es justo que los gobiernos árabes involucrados pagasen algún tipo de indemnización económica al gobierno israelí por aquellos hechos. Téngase pues en cuenta que el tema de los refugiados no puede ser unidireccional, si se quiere actuar con justicia.
PD - En aquest text ho he obviat per a no allargarme més però cal tenir present que en tota resolució del tema dels refugiats palestins també deuría tractar-se el tema dels refugiats jueus, uns vuit-cents mil, que van ser expulsats dels seus països d´origen pels governs àrabs com a venjança per la derrota de la guerra del 48. Aquests refugiats només van ser acollits a Israel i és de justícia que els governs àrabs paguessin algun tipus d´indemnització al govern israelia per aquells fets. Per tant, si és toca els tema dels refugiats mai pot ser unidireccional si de veritat és vol fer justicia.
Ya, de entrada, a pesar de las buenas intenciones y de las declaraciones optimistas de Barack Obama o Hillary Clinton, las conversaciones empiezan a torcerse. Si los propios dirigentes palestinos - y no sólo el Hamas o el Yihad Islámico- se niegan a reconocer a Israel, su supuesto socio en el proceso de paz, mal vamos. Porque reconocer a Israel como estado judío es equivalente al reconocimiento de Israel. Sin embargo, como el concepto de estado judío puede confundir a alguno de mis lectores, creo que vale la pena hacer una aclaración: El reconocimiento de Israel como estado judío es en realidad equivalente al reconocimiento de dicho estado a secas, porque si llegasen más de cuatro millones de árabes, hijos y nietos de refugiados palestinos de las guerras del 48 y del 67 a Israel, habría un importante cambio demográfico en el país y Israel dejaría de existir para convertirse en un estado binacional con una mayoría de población árabe-palestina, con una importante minoría judía y otras minorías menos significativas como la drusa, la circasiana, la armenia, etc. Esta situación, como ya ocurrió en la época del mandato británico, a la larga sería insostenible y provocaría el inicio de pogroms y de enfrentamientos intercomunitarios como los que tuvieron lugar en 1920-21, 1936-39 o en 1947-48, en la fase inicial de la Guerra de Independencia israelí o primera guerra árabo-israeli.
La solución más justa, en mi húmilde opinión de historiador, sería la creación de un estado palestino con fronteras provisionales - debido a la situación de la Franja de Gaza, gobernada de facto por el Hamas,- y que una vez creado, sus dirigentes elaborasen una ley de ciudadanía o de derecho de retorno que garantizase el retorno de la mayor parte de los refugiados al novel estado palestino, no a Israel. Ciertamente, sería posible que una pequeña parte de esos refugiados pudieran instalarse en Israel - para favorecer la reunificación familiar por ejemplo- o que el estado de Israel diera algún tipo de indemnización económica al gobierno palestino. Pero si los dirigentes palestinos siguen anclados en una postura maximalista en el tema del derecho de retorno de los refugiados palestinos a Israel, las negociaciones de paz van a acabar fracasando como ya ocurrió ahora hace una década, en la cumbre de Camp David y Taba (entre Julio del y Diciembre 2000). Por lo tanto, de entrada, me muestro pesimista ante esta nueva ronda negociadora iniciada en Estados Unidos.
En català: ahir, mentres thothom a Israel feia els darrers preparatius per a la celebració de la festivitat de Rosh HaShana, l´any nou jueu, un important i veterà negociador palestí, Nabil Shaath, afirmava en una roda de prensa a Ramallah que l´ANP no reconeixerà a Israel com a estat-nació del poble jueu -és a dir, no reconeixerà el dret d´Israel a existir-, doncs, en la seva opinió, aquest reconeixement perjudica els interesos dels palestins amb passaport israelià i nega el dret del retorn dels refugiats palestins. A més a més, Shaath va afirmar que la delegació negociadora de l´ANP a Washington s´ha negat a acceptar la proposta de B. Netanyahu de tractar aquest reconeixement a la pròxima ronda de les converses de pau que s´han de duur a terme a la localitat turística de Sharm Al-Sheik, al sinaí egipci, la setmana vinent. Ho recull el diari israelià de centre-esquerra Ha´aretz.
Ja d´entrada, tot i les bones intencions i les declaracions optimistes dels darrers dies d´en Barack Obama o Hillary Clinton, les converses de pau es comencen a esgarriar. Si els propis dirigents palestins - no només el Hamas i el Yihad Islàmic palestí- es neguen a reconèixer el dret d´Israel a existir, el seu suposat soci en el procés de pau, mal anem. Perque cal aclarir que reconèixer a Israel com a estat jueu és equivalent a dir reconèixer a Israel a seques, sense cap mena d´epitet. Tanmateix, com que el concepte d´estat jueu pot provocar una certa confusió entre els lectors, considero que val la pena fer alguna aclaració en aquest sentit. El reconeixement d´Israel com a estat jueu equival a reconèixer que aquest estat és l´estat nació del poble jueu sense voler dir que només hi puguin viure jueus o que sigui un estat teocràtic, on la legislació del país es basi en la Halakha, la llei religiosa jueva basada en la Torah escrita y oral. Per tant, estat jueu vol dir l´estat nació del poble jueu, al igual que Finlàndia és l´estat nació del poble finlandès o si en un futur hi hagués una Catalunya independent, aquesta seria l´estat nació del poble català. Per tant, negar-se a reconèixer el dret d´Israel a existir com a estat jueu vol dir aspirar a transformar Israel en un suposat estat binacional mitjançant l´arribada al país d´entre 4-5 milions d´àrabs, fills i nets dels refugiats palestins de les guerres del 48 i del 67, i si aquesta situació és donés, Israel de facte deixaría d´existir per a esdevindre una altra cosa, un suposat estat binacional, amb una majoría de població àrab-palestina, una important minoría jueva i altres minories com els drusos, circasians, armenis, etc. Aquesta situació a la llarga seria insostenible, i com ja va passar a l´època del mandat britànic, seria la pistonada que donaría inici a una serie d´enfrontaments intercomunitaris, pogroms i guerres civils entre ambdues comunitats com de fet ja va passar als anys 1920-21, 1936-39 o 1947-48, en la primera fase de la Guerra d´Independencia israeliana o primera guerra àrabo-israeliana.
Des del meu húmil punt de vista d´historiador, crec que la solució més sensata seria la creació d´ un estat palestí amb fronteres provisionals -degut de la situació explosiva a la Franja de Gaza, un emirat fonamentalista islàmic de facte controlat pel Hamas- i un cop creat, els seus dirigents elaboressin una llei de ciutadania similar a la llei del retorn israliana per als refugiats palestins, però aquest retorn hauría de ser al novell estat palestí i no pas a Israel. Això no vol pas dir que el govern israelià no pogués tenir gestos com donar una indemnització econòmica a les autoritats palestines o permetre l´entrada a Israel d´una petita part d´aquests refugiats com per exemple per motius de reunificació familiar. Però si els liders de l´ANP continuen defenent la seva postura maximalista del retorn dels refugiats palestins a Israel, les converses de pau tornaran a fracasar com ja va passar ara fà una dècada a les cimeres de Camp David i Taba (Juliol - Desembre del 2000). Per tant, d´entrada em mostro pesimista amb aquesta nova ronda de converses iniciades als Estats Units. Tant de bó vagi errat...
PD- En este texto lo he obviado pero en toda resolución del tema de los refugiados palestinos debe tratarse también la cuestión de los refugiados judíos, unos ochocientos mil, que fueron expulsados de sus países por los gobiernos árabes - en muchos casos tras expropiarles todos los bienes- como venganza por la derrota de la Guerra del 48. Esos refugiados sólo fueron acogidos por Israel i es justo que los gobiernos árabes involucrados pagasen algún tipo de indemnización económica al gobierno israelí por aquellos hechos. Téngase pues en cuenta que el tema de los refugiados no puede ser unidireccional, si se quiere actuar con justicia.
PD - En aquest text ho he obviat per a no allargarme més però cal tenir present que en tota resolució del tema dels refugiats palestins també deuría tractar-se el tema dels refugiats jueus, uns vuit-cents mil, que van ser expulsats dels seus països d´origen pels governs àrabs com a venjança per la derrota de la guerra del 48. Aquests refugiats només van ser acollits a Israel i és de justícia que els governs àrabs paguessin algun tipus d´indemnització al govern israelia per aquells fets. Per tant, si és toca els tema dels refugiats mai pot ser unidireccional si de veritat és vol fer justicia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada