Según informa el periódico As Sharq Alawsat en su edición inglesa, Mahmoud Zahar, un alto cargo del Hamas, en Gaza declaró el pasado martes ante diputados de su propio partido, que el primer presidente de la ANP, Yassir Arafat, instó al Hamas a realizar ataques terroristas suicidas contra civiles israelies cuando observó que las negociaciones de paz de Camp David iban a fracasar. Estas declaraciones fueron recogidas por el diario "Falasteen", próximo al Hamas.
En dicha reunión, Zahar recordó los inicios de la llamada "Segunda Intifada" palestina en la conmemoración de su décimo aniversario. De nuevo, los medios de comunicación àrabes y palestinos nos desmienten la versión oficial de que fue un levantamiento expontáneo del pueblo palestino tras la provocación de A. Sharon al visitar el Monte del Templo o Explanada de las Mezquitas el dia 28 de Septiembre del 2000. Ahora que se cumple el décimo aniversario de esos hechos hay que dejar las cosas claras e ir con la verdad por delante: la llamada "Segunda Intifada Palestina " (2000-2005) no fue un levantamiento expontáneo del que Arafat perdió el control, rebasado por la radicalidad de los grupos terroristas islamistas como el Yihad Islámico o el Hamas, tal y como se vendió en los medios de comunicación a la opinión pública europea durante los años 2000 - 2004. No, la "Segunda Intifada Palestina" fue planeada por Yassir Arafat y la cúpula de la ANP antes incluso de dar el último no a Ehud Barak y a Bill Clinton en Camp David. La provocación de Sharon, entonces lider del opositor Likud, fue un acto dirigido especialmente contra Barak y fue utilizado como pretexto por Yassir Arafat, el viejo terrorista reciclado a negociador, para dar inicio a su Intifada, de la que nunca perdió el control, sino que la manejó a su antojo con la colaboración de los grupos yihadistas como el Hamas y el Yihad Islámico palestino, según se desprende de las declaraciones de Zahar.
Veamos una posible cronología de los acontecimientos que desembocaron en el inicio de la II Intifada: en el año 1999 se reemprenden las negocaciones de paz con Siria con la mediación de la administración estadounidense, pero éstas fracasan y a causa de este fracaso diplomático la retirada israelí del Libano, una de las promesas electorales de Barak, debe hacerse en falso en Mayo del año siguiente, pues sin la colaboración del gobierno de Damasco no se podía neutralizar al Hizbulah ni garantizar la estabilidad del país de los cedros. Tras la apresurada retirada del Tzahal y derrotar a los últimos contingentes del Ejército del Sur del Libano de A. Lahad, el Hizbulah se adueña de facto de la región sur del país y eso le permitio instalar sus bases cerca de la frontera con Israel. para amenazar a las ciudades del norte del país con sus misiles. Estos hechos fueron seguidos con un gran interés desde Ramallah y Arafat extrajo sus propias conclusiones: siguiendo el ejemplo de los chi´itas libaneses, con una intifada de gran alcance, es posible obtener unos logros más notorios que con una negociación. Así, en Julio del 2000, el "rais" palestino fue a Camp David a cumplir con el paripé pero en esos momentos ya tenía en mente rebentar las negociaciones de paz y dirigir una gran insurrección de los cuerpos de seguridad palestinos con el apoyo de los grupos islamistas. Por eso, durante ese verano (mientras las negociaciones de paz con Israel continuaban), la ANP organizó campus de verano para jóvenes donde los chavales recibían entrentamiento militar y se les adoctrinaba a morir como mártires. Una vez finalizada la cumbre de Camp David, Arafat, preso de sus propias declaraciones de declarar unilateralmente la independencia palestina antes del fin de Septiembre, necesitaba un pretexto para justificar su fracaso y emprender la insurrección y éste se lo dio su viejo enemigo del 82, el general Ariel Sharon, entonces lider del partido opositor Likud, con mencionada visita al Monte del Templo (la Explanada de las Mezquitas para los musulmanes), con la que buscaba desacreditar todavía más a Barak tras el fracaso de Camp David.
Desgraciadamente, los medios de comunicación europeos volvieron a faltar a la verdad de los hechos y nos vendieron a un pobre Arafat, desbordado por la radicalidad terrorista de los grupos islamistas y por el "uso desmedido de la fuerza" del ejército israelí en sus operaciones antiterroristas.
En català: segons informa el diari àrab As Sharq Alawsat en la seva edició anglesa, Mahmoud Zahar, un alt carrec del govern del Hamas a Gaza, en una reunió amb diputats del seu partit, va declarar el passat dimarts que el president de l´ANP Yassir Arafat va instar al Hamas a cometre atemptats terroristes a dins d´Israel contra població civil quan va veure que les negociacions de pau de Camp David estaven a punt de fracasar. Aquestes declaracions van ser reproduïdes pel diari "Falasteen", pròxim als islamistes que governen la franja.
En la mencionada reunió, Zahar, va parlar dels esdeveniments que van donar inici a la Segona Intifada Palestina, de la que justament ara s´acompleix el seu desè aniversari. De nou, els mitjans de comunicació àrabs i palestins ens desmenteixen la versió oficial de que la "Segona Intifada" palestina va ser un aixecament espontani del poble palestí causat per la provocació del lider opositor, Ariel Sharon, amb la seva visita al Mont del Temple o Explanada de les Mesquites el dia 28 de Septembre del 2000. Ara, que tot just s´acompleix el desè aniversari d´aquests fets, cal deixar les coses clares i anar amb la veritat per endevant: la "Segona Intifada Palestina" no va ser un aixecament espontani del qual Arafat en va perdre el control superat per la radicalitat dels grups islamites com el Hamas o el Yihad Islàmic Palestí, tal i com es va vendre a la majoría dels mitjans de comunicació europeus durant el període 2000-2004. No, la "Segona Intifada" va ser planificada per Yasir Arafat i els alts dirigents de l´ANP fins i tot abans de donar el darrer no a Ehud Barak i a Bill Clinton a la cimera de Camp David. La provocació de Sharon va ser una jugada dirigida contra el primer ministre israelià, Ehud Barak, i va servir de pretext a Yassir Arafat, el vell terrorista reciclat a demòcrata, per donar la pistonada de sortida a la seva intifada, de la que mai va perdre el control, sinó que la va dirigir en tot moment amb la colaboració dels grups islamistes (tret d´alguns enfrontaments puntuals per a netejar la seva imatge internacional).
Vejam a continuació una posible cronología dels principals esdeveniments que van desenvocar en la "Segona Intifada": A l´any 1999 Ehud Barak forma govern i tot seguit s´inicien les negociacions de pau amb Siria amb la mediació de l´administració nordamericana, pero aquestes fracasen i aquest fracàs diplomàtic repercutirà en la retirada israeliana del Liban al maig del any següent, que es farà en fals degut a que era imprescindible la colaboració dels sirians per a mantenir l´estabilitat al país dels Cedres i especialment per a neutralitzar el Hizbulah. De fet, després de l´apresurada retirada del Tzahal i de derrotar als últims contingents de l´Excèrcit del Sud del Liban d´Antoine Lahad, el Hizbulah controla de facte el sud del país i pot instal.lar les seves bases aprop de la frontera per a atacar Israel amb els seus misils. Aquests fets van ser seguits amb un gran interés pels dirigents palestins i Arafat va extreure les següents conclussions: amb una insurrecció armada de llarga duració, amb una nova "intifada", seguint l´exemple del Hizbulah al Liban, és poden aconseguir més rèdits que en una taula negociadora amb els israelians. Aixi, dos mesos després, al Juliol, Arafat viatja a Camp David amb la delegació palestina amb la idea de fer fracassar les negociacions de pau i engegar la seva insurrecció amb el suport dels grups islamistes palestins. Per això, durant tot l´estiu (fins i tot mentres les negociacions amb Israel estaven vigents) l´ANP va preparar camps d´estiu per als joves on els nanos rebien entrenament paramilitar i eren adoctrinats en l´odi contra Israel i amb l´ideal del martiri. Un cop la cimera de Camp David va acabar, Arafat, pres de les seves declaracions de declarar unilateralment l´estat palesti a finals de Septembre, necesitava un pretext per a engegar l´intifada i aquest li va ser servit en safata de plata pel seu antic enemic de la Guerra del Liban de 1982, l´ex-general Ariel Sharon, el cap del Likud, el principal partit opositor, amb la mencionada visita a l´Explanada de les Mesquites, amb la que pretenía desacreditar encara més al govern Barak després del fracàs de Camp David.
Desgraciadament, els mitjans de comunicació europeus no van saber estar a l´alçada de les circumstàncies i van vendre a la opinió pública la imatge romàntica del vell Arafat, desitjós de pau, però desbordat pels esdeveniments, tant per la radicalitat terrorista del Hamas o del Yihad Islàmic palestí com per l´"ús desmesurat de la força de l´excèrcit israelià en les seves accions antiterroristes.
En dicha reunión, Zahar recordó los inicios de la llamada "Segunda Intifada" palestina en la conmemoración de su décimo aniversario. De nuevo, los medios de comunicación àrabes y palestinos nos desmienten la versión oficial de que fue un levantamiento expontáneo del pueblo palestino tras la provocación de A. Sharon al visitar el Monte del Templo o Explanada de las Mezquitas el dia 28 de Septiembre del 2000. Ahora que se cumple el décimo aniversario de esos hechos hay que dejar las cosas claras e ir con la verdad por delante: la llamada "Segunda Intifada Palestina " (2000-2005) no fue un levantamiento expontáneo del que Arafat perdió el control, rebasado por la radicalidad de los grupos terroristas islamistas como el Yihad Islámico o el Hamas, tal y como se vendió en los medios de comunicación a la opinión pública europea durante los años 2000 - 2004. No, la "Segunda Intifada Palestina" fue planeada por Yassir Arafat y la cúpula de la ANP antes incluso de dar el último no a Ehud Barak y a Bill Clinton en Camp David. La provocación de Sharon, entonces lider del opositor Likud, fue un acto dirigido especialmente contra Barak y fue utilizado como pretexto por Yassir Arafat, el viejo terrorista reciclado a negociador, para dar inicio a su Intifada, de la que nunca perdió el control, sino que la manejó a su antojo con la colaboración de los grupos yihadistas como el Hamas y el Yihad Islámico palestino, según se desprende de las declaraciones de Zahar.
Veamos una posible cronología de los acontecimientos que desembocaron en el inicio de la II Intifada: en el año 1999 se reemprenden las negocaciones de paz con Siria con la mediación de la administración estadounidense, pero éstas fracasan y a causa de este fracaso diplomático la retirada israelí del Libano, una de las promesas electorales de Barak, debe hacerse en falso en Mayo del año siguiente, pues sin la colaboración del gobierno de Damasco no se podía neutralizar al Hizbulah ni garantizar la estabilidad del país de los cedros. Tras la apresurada retirada del Tzahal y derrotar a los últimos contingentes del Ejército del Sur del Libano de A. Lahad, el Hizbulah se adueña de facto de la región sur del país y eso le permitio instalar sus bases cerca de la frontera con Israel. para amenazar a las ciudades del norte del país con sus misiles. Estos hechos fueron seguidos con un gran interés desde Ramallah y Arafat extrajo sus propias conclusiones: siguiendo el ejemplo de los chi´itas libaneses, con una intifada de gran alcance, es posible obtener unos logros más notorios que con una negociación. Así, en Julio del 2000, el "rais" palestino fue a Camp David a cumplir con el paripé pero en esos momentos ya tenía en mente rebentar las negociaciones de paz y dirigir una gran insurrección de los cuerpos de seguridad palestinos con el apoyo de los grupos islamistas. Por eso, durante ese verano (mientras las negociaciones de paz con Israel continuaban), la ANP organizó campus de verano para jóvenes donde los chavales recibían entrentamiento militar y se les adoctrinaba a morir como mártires. Una vez finalizada la cumbre de Camp David, Arafat, preso de sus propias declaraciones de declarar unilateralmente la independencia palestina antes del fin de Septiembre, necesitaba un pretexto para justificar su fracaso y emprender la insurrección y éste se lo dio su viejo enemigo del 82, el general Ariel Sharon, entonces lider del partido opositor Likud, con mencionada visita al Monte del Templo (la Explanada de las Mezquitas para los musulmanes), con la que buscaba desacreditar todavía más a Barak tras el fracaso de Camp David.
Desgraciadamente, los medios de comunicación europeos volvieron a faltar a la verdad de los hechos y nos vendieron a un pobre Arafat, desbordado por la radicalidad terrorista de los grupos islamistas y por el "uso desmedido de la fuerza" del ejército israelí en sus operaciones antiterroristas.
En català: segons informa el diari àrab As Sharq Alawsat en la seva edició anglesa, Mahmoud Zahar, un alt carrec del govern del Hamas a Gaza, en una reunió amb diputats del seu partit, va declarar el passat dimarts que el president de l´ANP Yassir Arafat va instar al Hamas a cometre atemptats terroristes a dins d´Israel contra població civil quan va veure que les negociacions de pau de Camp David estaven a punt de fracasar. Aquestes declaracions van ser reproduïdes pel diari "Falasteen", pròxim als islamistes que governen la franja.
En la mencionada reunió, Zahar, va parlar dels esdeveniments que van donar inici a la Segona Intifada Palestina, de la que justament ara s´acompleix el seu desè aniversari. De nou, els mitjans de comunicació àrabs i palestins ens desmenteixen la versió oficial de que la "Segona Intifada" palestina va ser un aixecament espontani del poble palestí causat per la provocació del lider opositor, Ariel Sharon, amb la seva visita al Mont del Temple o Explanada de les Mesquites el dia 28 de Septembre del 2000. Ara, que tot just s´acompleix el desè aniversari d´aquests fets, cal deixar les coses clares i anar amb la veritat per endevant: la "Segona Intifada Palestina" no va ser un aixecament espontani del qual Arafat en va perdre el control superat per la radicalitat dels grups islamites com el Hamas o el Yihad Islàmic Palestí, tal i com es va vendre a la majoría dels mitjans de comunicació europeus durant el període 2000-2004. No, la "Segona Intifada" va ser planificada per Yasir Arafat i els alts dirigents de l´ANP fins i tot abans de donar el darrer no a Ehud Barak i a Bill Clinton a la cimera de Camp David. La provocació de Sharon va ser una jugada dirigida contra el primer ministre israelià, Ehud Barak, i va servir de pretext a Yassir Arafat, el vell terrorista reciclat a demòcrata, per donar la pistonada de sortida a la seva intifada, de la que mai va perdre el control, sinó que la va dirigir en tot moment amb la colaboració dels grups islamistes (tret d´alguns enfrontaments puntuals per a netejar la seva imatge internacional).
Vejam a continuació una posible cronología dels principals esdeveniments que van desenvocar en la "Segona Intifada": A l´any 1999 Ehud Barak forma govern i tot seguit s´inicien les negociacions de pau amb Siria amb la mediació de l´administració nordamericana, pero aquestes fracasen i aquest fracàs diplomàtic repercutirà en la retirada israeliana del Liban al maig del any següent, que es farà en fals degut a que era imprescindible la colaboració dels sirians per a mantenir l´estabilitat al país dels Cedres i especialment per a neutralitzar el Hizbulah. De fet, després de l´apresurada retirada del Tzahal i de derrotar als últims contingents de l´Excèrcit del Sud del Liban d´Antoine Lahad, el Hizbulah controla de facte el sud del país i pot instal.lar les seves bases aprop de la frontera per a atacar Israel amb els seus misils. Aquests fets van ser seguits amb un gran interés pels dirigents palestins i Arafat va extreure les següents conclussions: amb una insurrecció armada de llarga duració, amb una nova "intifada", seguint l´exemple del Hizbulah al Liban, és poden aconseguir més rèdits que en una taula negociadora amb els israelians. Aixi, dos mesos després, al Juliol, Arafat viatja a Camp David amb la delegació palestina amb la idea de fer fracassar les negociacions de pau i engegar la seva insurrecció amb el suport dels grups islamistes palestins. Per això, durant tot l´estiu (fins i tot mentres les negociacions amb Israel estaven vigents) l´ANP va preparar camps d´estiu per als joves on els nanos rebien entrenament paramilitar i eren adoctrinats en l´odi contra Israel i amb l´ideal del martiri. Un cop la cimera de Camp David va acabar, Arafat, pres de les seves declaracions de declarar unilateralment l´estat palesti a finals de Septembre, necesitava un pretext per a engegar l´intifada i aquest li va ser servit en safata de plata pel seu antic enemic de la Guerra del Liban de 1982, l´ex-general Ariel Sharon, el cap del Likud, el principal partit opositor, amb la mencionada visita a l´Explanada de les Mesquites, amb la que pretenía desacreditar encara més al govern Barak després del fracàs de Camp David.
Desgraciadament, els mitjans de comunicació europeus no van saber estar a l´alçada de les circumstàncies i van vendre a la opinió pública la imatge romàntica del vell Arafat, desitjós de pau, però desbordat pels esdeveniments, tant per la radicalitat terrorista del Hamas o del Yihad Islàmic palestí com per l´"ús desmesurat de la força de l´excèrcit israelià en les seves accions antiterroristes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada